folgueroles

-"Damunt del meu poblet hi ha una capella d'una roureda secular voltada és son altar el trono d'una verge d'aquella roureda sobirana..."

"L'arpa" Jacint Verdaguer

 

Les primeres notícies de la capella provenen d’un llegat testamentari que data de 1231 i parla de Santa Maria Superiore. L’historiador Antoni Pladevall ha formulat la hipòtesi que en aquest indret es devia trobar l’antiga església parroquial de Folgueroles, la qual al pas dels segles XI al XII es degué reedificar i es situà a l’emplaçament actual. ÉS una possibilitat reforçada pel fet que dins el 1723, cada diumenge, el rector de Folgueroles anava a celebrar-hi una missa. Caldrien però, excavacions per a saber si en aquest indret, sense que aparentment hi hagi habitatges pròxims, un dia s’hi alçà una església parroquial. De totes maneres no queda en la capella cap element romànic. Fou reformada al segle XVII.Al costat hi ha un bonic jardí que el 1990 van plantar els Amics de Verdaguer i que com un poemari ofereix les flors que va contar Verdaguer en la seva poesia.  L'ermita de la Damunt s'alça en el lloc on la parròquia de Folgueroles tingué en els seus orígens una església anomenada "Sancta Maria Superiore".  Al peu de la Damunt , centre espiritual dels folguerolencs, contemplem els llocs verdeguerians més assenyalats de la Plana de Vic: a primer terme la masia de Torrents i el poble de Folgueroles; més enllà Sant Jordi de Puigseslloses, la Font del Desmai i can Tona; al fons la ciutat de Vic, la Gleva i Vinyoles d'Orís; a l'horitzó , Pedraforca, els cims del Pirineus, Cabrera; a migdia, el Montseny

Narracions:

Una vegada, ja fa molts anys, a l’ermita de la Mare de Déu de la Damunt, hi van entrar uns lladres. Volien robar les arracades que portava la Verge, que eren unes joies molt bones. La Mare de Déu els va fer que no amb el cap. Però, tot i que ells es varen sorprendre d’aquesta meravella, no en varen fer cas. Tot el contrari, li varen robar les joies i, a més a més, li clavaren una forta bufetada a la cara per haver fet aquell gest de negació. A partir d’aquesta feta a la imatge de la Verge li va quedar la galta marcada per sempre més. Aquella Mare de Déu tenia una galta vermella. Però la Verge els va posar a ratlla. Quan els lladres aconseguiren el botí, varen fugir corrent tant com podien. Mentre s’escapaven de l’ermita els semblava que anaven saltant marges i passant camps sense parar, i es pensaven que havien arribat molt lluny. Però el que realment feien –i no se n'adonaven- era saltar els bancs de dins l’ermita. La Mare de Déu els havia castigat per la seva malifeta. L’endemà els varen trobar adormits a terra, rebentats de tant córrer i saltar. Els varen agafar i els penjaren al camp dels Penjats que es trobava als afores del poble, on ara és ca la Tecla.