HISTORIA i SITUACIÓ:

El terme municipal de Folgueroles (10,99 km2, 1500h. i 552m. d'alt.) a la comarca d’Osona ( Barcelona), es troba a l’extrem est de la plana de Vic, a l'inici de les Guilleries. Té el veïnatge dels termes de Tavèrnoles i Gurb (N), Sant Sadurní d’Osormort i Vilanova de Sau (E), Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta(S), i Vic (O) a 5km de distancia, 37 km de Ripoll, 60 km de Girona i 75 km de Barcelona.

Les primeres empremtes humanes daten del període calcolític o eneolític (2100 – 1500 aC.), també conegut com a edat de bronze inicial. Un notable testimoni de la seva presència es troba al turó de St. Jordi, on s’hi ubica el dolmen de Puigseslloses, enterrament en sepulcre megalític. No és en va que just al seu costat, l’any 1477 s’hi edifiqués la capella de St. Jordi, reformada i ampliada el 1833. 

Del període protohistòric, s’han excavat les restes del poblat fortificat del Casol de Puigcastellet, construïda i habitada pels ausetans (poble ibèric) durant el segle III aC. situat en els primers turons que marquen el límit entre la Plana i les Guilleries (sobre el Mas d’en Coll). La fortalesa està formada per un gran pany de muralla de 64 metres de llargada i 3 d’amplada construïda en pedra seca. A la part massissa s’hi adossa una torre quadrangular, en talús. 

El terme fou repoblat durant l’alta edat mitjana a l’entorn de l’església de Sta. Maria (documentada ja des del 967). El segle XV es constituí en una petita batllia i quadra autònoma. El nucli del poble es va formar a partir de la fi del segle XVI dins de la segrera. Durant el segle XVIII es van crear els barris de la Ricardera i el carrer de la Font. 

Fill il·lustre de Folgueroles és Mossèn Cinto Verdaguer (1845 – 1902), poeta i avantguardista del catalanisme. La seva presència es respira arreu del poble i del seu entorn a través de làpides amb fragments de poesies, monuments com el pedró, la casa-museu, el jardí del poeta situat a la Damunt, i els monòlits que marquen la ruta verdagueriana.

L’activitat principal dels seus habitants sempre ha estat relacionada amb les tasques agrícoles. Durant l’edat moderna i fins el segle XIX, aquesta estava complementada per indústria tèxtil, rural i domèstica (putting-out). També destaca, per la seva importància i difusió, l’ofici de picapedrer sorgit arran de les abundants pedreres de gres tou, material molt apreciat en la construcció per la seva docilitat i emprat en bona part dels edificis i escultures de la comarca. 

El nom de Folgueroles, ve de la paraula "Falguera". En la forma oficial s'ha mantingut el radical del nom en la varietat antiga (Folg-), però en la pronuncia local és normal sentir a dir "fugaróles"(oït a Vic,Casac.1920) on es dona una reducció que també es troba en "Fogars". S'han trobat diferents mencions antigues del poble on es donen versions diferents del nom: 

-"Felgeirolas", 898 i 908- -"Felcarioles", 899- -"Feleceroles", 915- -"Felgaroles", 930- -"Felgarolis", 1067- -"Folguerolis,-roles" S.XII- -"Ste.Marie de Folgeroles"- -"Falgeroles",principis S.XIII- -"Folguiroles",1330- -"Folgaroles",1359-

El mateix nom rep el veïnat de "Fogueroles" a Caldes de Malavella del que també se'n troben algunes variants.

GEOGRAFIA I HISTÒRIA NATURAL:

El petit municipi de Folgueroles es troba en una raconada de la Plana. A la vora de Vic (i les principals vies de comunicació) i alhora allunyada del brogit del món urbà, el seu paisatge presenta una gran varietat de matisos. Pel seu cantó de ponent, el relleu és suau i esquitxat de masies (destaquen Pou de Vida, el Prat, el  Raurell, Puigsec, Palou, Puigseslloses, Focs, el Pou, el Godayol i al bellmig del poble la Sala ) i camps de conreu de secà. Solament el trenquen alguns petits turons de marges griso-blaboses de l’eocè mitjà com el de Puigseslloses o St. Jordi (531m) i el turó de les Mentides (525m). En canvi, pel cantó de llevant (ne la línia imaginària formada pels masos de can Garbells, l’Arumí, i Mas d’en Coll), el relleu és abrupte, amb barrancs i fondalades (per on hi discorren torrents com els de Folgueroles, Lledoner, de Pi i les Vall), i cobert de vegetació. Aquí, la presència humana com a element transformador del paisatge és pràcticament inexistent. Solament a les artigues abandonades la flora natural ha estat substituïda per pins pinyers (P.Pinea) o pinastres (P.Pinaster). La vegetació és abundant i rica en varietat. 

El sotabosc és de boixos, arboç, ginestars i brucs. A la vora dels torrents s’hi pot veure algun trèmol, vern i tortellatge. A les latituds mitjanes hi predomina  el bosc d’alzina muntanyenca, esquitxat de rouredes, avellanoses, tremolades i vernedes, hi és omnipresent el roure martinenc (Q.Pubescens) i el roure de fulla gran (Q. Petraea). 

A les masies hi trobem tota mena d’animals domèstics ( vaques, porcs, conills, gallines, ànecs, coloms, etc…) i als camps hi voleien perdius, guatlles, garses, orenetes, mussols i merles, i multitud de petits ocells ( pardal, cadernera, pinsà, gafarró, verdum, etc…), a la zona boscosa la fauna salvatge hi és abundant: mamífers (senglar, conill, guineu, esquirol, teixó, geneta, rata, eriçó, etc…) aus (esparver, aligot, mussol, garça, corb, perdiu, merla, etc…) rèptils i amfibis (granota, sargantana, gripau, salamandra, serp, llangardaix, etc…) algun peix (barb, bagre) i una gran varietat d’insectes.

El clima és submediterrani continental, caracteritzat per una oscil·lació tèrmica de 14º C. Entre les calors de l’estiu (21-22ºC de mitjana) i els rigors de l’hivern (3ºC de mitjana). Les temperatures màximes són elevades i poden assolir i sobrepassar els 30-35ºC., mentre que als mesos de gener i febrer les mínimes arriben amb relativa facilitat als -10ºC.

El règim de pluviositat correspon al d’un país mediterrani. La mitjana anual és de 650 a 700 mm repartits de manera irregular al llarg de l’any. Plou sobre tot a la primavera (mesos de maig i juny) i a la tardor (mesos de setembre i octubre). Per contra els mesos més secs són els d’hivern (gener i febrer) i els d’estiu (juliol i agost), si bé els estius són mes plujosos que a la costa.

Com exemplifiquen les dites populars la pluja la porten els vents de llevant, per contra els de ponent són secs (“quan les boires de ponent van a llevant hi van rient i se’n tornen plorant”).