I

Callau... Me sembla que sento
l'espignet del floviol...
¡Apa! Minyons, ¡apa! una altra
apretadeta i ja hi som
¿On deuen ballar enguany,
que aquí als morros lo soroll
sentint, d'aplecs ni ballades
no en veiem palla ni pols?
-¿Que serien d'aquells arbres
a dessota?- Sí que hi són,
que ja de les barretines
oviro la vermellor,
que veig blavejar faldilles
i groguejar mocadors...
Ja hi som: aguaitau per vida
quant de bé de Déu, minyons,
quant de fadrins i donzelles:
n'apar un verger de flors;
i encara n'hi arriben d'altres,
aguaitàuse-les: d'on són,
que de la riera pugen
esbufegant de calor,
vestides a l'ús que córre,
amb mitges i sabatons,
amb los cabells com en ones
ben posades aquí'l front?
-De Manlleu.-I aqueixes altres
que baixen fent saltirons
tussol en avall, gornides
de flors boscanes i flocs?
-Són de Sant Hipòlit de
Voltregà.-¡Quina rossor!
ja'ns ho deia la corranda
que cantàvem l'altre jorn:
qu'a Manlleu són les boniques
i a Sant Hipòlit la flor.

II

-Toquen la sardana: ¿anem-hi?
-¡Que en vas de cremat! No hi som,
com aquell qui diu, encara:
som amarats de suor
i ja vols ballar? Si et veuen,
te fan agafar per boig.
Seiem aquí un parell d'hores,
després veurem. -¡Ba, ba! jo
me n'hi vaig, doncs que les cames
m'hi fugen. -Véste'n-hi, doncs,
no fessin pas los dimontres
que t'escapàs. Trau lo pot
del tabaco abans. -Veieuse'l,
aquí està amb lo gec i tot.
...
Eh, rossa del devantal,
¿vols venir-hi amb mi? -¿A on?
-A fer una balladeta.
-Ne sapigués rai... ¡però!
-No en sé pas jo cap estrago,
així ens avindrem millor,
i aprés que per cerimònia
tú ho diràs. -Bé ho veureu prou.
-¿Probem-ho, doncs?... ¡Trapassera!
al cap d'amunt d'un punxó
ballaries... ¡Malviatge!
¡Si rodes millor que un torn!
-Burlau-se'n. -No, que les burles
fan com sol la professó:
allà d'on ixen se'n tornen.
-¿Debeu ser de l'Esquirol?
que per a engaliar mosses
són les àligues. -Bé en só,
i tú deus ser de Manlleu,
que de fer patir als nois
pena de dany i sentit
saben la recepta. -No,
que só d'aquí a Sant Hipòlit.
-¡Valga'm Déu, que en só de tou!
No he conegut les boniques
de quina part de món sou
i cantant sempre estaria:
no hi aneu a Roda, no,
que a Manlleu són les boniques
i a Sant Hipòlit la flor

III

-Minyons, jo aniria a beure.
-Jo ho volia dir. -¿A on
hi anirem? -Sota aquells arbres,
que hi passarà la frescor.
-Doncs, d'aire allà. -Sí, correu-hi,
¡i que'l ball dels mocadors
nos passe per sota cama!
-Valdament hi passin tots,
que, com ja'ns diu lo vicari,
primer és beure. -Ras o no,
si hem d'anar-hi, doncs que hi vinga
la que fa aquells giravolts.-
La cridam, i sota una ombra,
sobre un ganapè de flors,
abocam de nostres mantes
los proveïts cornarons.
L'un pren una enciamada,
l'altre agafa un panelló,
l'altre esbocina una coca
empedrada de pinyons;
qui una llarga llonganissa
degolla; qui, sense cor
ni pietat, d'un pollastre
cuit a la brasa en fa dos,
i qui amb la botella a l'aire
no apar sinó que s'hi adorm.
I anant a mata degolla
les dents, i de gom a gom
la boca, dintre mitja hora
dona's l'enemic per mort;
la gana s'és acabada,
mes no les municions;
per celebrar lo triumfo
amb ella, qu'una arpa d'or
tenia per gargamella,
cantarem eixa cançó,
fent dringar pisa i ampolles
los quatre més cantadors:
Fadrinets que festejau,
ni hi aneu a Roda, no,
qu'a Manlleu són les boniques,
i a Sant Hipòlit la flor.

IV

-Au! que tocarem ruixola?
-Encara hi ha un tros de sol:
jo mentres lo ciri crema
no'm moc de la professó.
-Doncs ¿què hi fem aquí? -Seiem,
no hi ha pas de suar molt.
-No; però el seure guardem-ho
pels sants de l'altar major.
-Que ho fan aquí?- Més de quatre
i a la punta d'un punxó.
-Tenint setis, ells que sabis,
tal deuria fer un hom.
-Anem-hi, això rai! a veure'ls.
-Ja ho has dit... Anem-hi tots.
-Au. -Què hi farem? -Què vols fer-hi?
Cantar los goigs, fer el badoc.
-I tú, baylon, doncs que et quedes?
-Ell rai, ja té el sant aprop.
-Bé hi tinc de pujar a dir-hi
un grapat d'oracions,
però... què voleu que us diga...
ho veig tan alt i tan poc
delit que tinc... Què hi dius, Rita?
-Jo? Que Déu te fassa bo.
-Vull dir jo que, ben pregada,
ballaries altre cop
lo ball saltat que ballàvem
ara mateix?-Això prou:
per ballar-lo amb tú, com feiem,
fins deixaria els llençols.
-Quina paraula! Ets més guapa
que les pessetes; raó
veig que té aquella corranda
que cantàvem l'altre jorn:
qu'a Manlleu són les boniques
i a Sant Hipòlit la flor.

V

I que em raca lo deixar-te,
sucre candi de ma tos!
Però la vesprada arriba
i se'n van los companyons;
puix amb mi no vols venirte'n,
ni que amb tú jo em quedi vols,
¡adéu! -Quí, jo? A mans besades
faré'l que'm digues. -Sí? Doncs
diumenge allà a mitja tarda
tornaré si Déu ho vol,
i la darrera sarnuda
darem a aqueixes raons,
i o tú te'n vindràs a casa,
o aquí amb tú em quedaré jo.
Doncs, d'aquí a diumenge, Rita.
-Adéu, Pauet del meu cor.-
Sortim d'allí i amb catxassa
baixam cap al Ter, que aprop
de la Gleva se revolca
brumerós en llit de joncs.
Per passar a l'altra banda
a la barca ens férem lloc,
De què direu que era plena?
Endevinau-ho -De bóts?
-Ca!...- De noies?.- Manlleuenques,
aquelles dels sabatons,
de la cabellera en ones
ben posadeta aquí al front.
Era gust l'enraonar-hi,
però més lo ser-hi aprop,
quan al braç se'ns arrapaven
per por d'anar-se'n a fons.
Mes, a la veritat, de belles
encara no n'eren prou
per a nosaltres, puix vist
haviem no feia molt
les nines de Sant Hipòlit,
i com ja diu la cançó,
Si a Manlleu són les boniques,
a Sant Hipòlit la flor.