- Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.
Vic: "Eco de la Montaña", 1865.
Vic: Obres Completes de Jacint Verdaguer, Eumo Editorial/Societat Verdaguer, 1995.
- Discurs que per a donar començament á las Académias literárias tingudas en la Font del Desmay per lo cercle de joves vigatans entusiastas aymadors de la llengua y de las glórias catalanas, digué en Jacinto Verdaguer en lo 19 de juny del any 1867.
Vic: Impremta i Llibreria de Soler-Germans.
- Qui com Déu? Romans llegit a la ombra de la Font del Desmay en lo darrer aplech que hi feu la colla de joves montanyesos anomenada Esbart d'afectats a la llengua y a las glorias de la patria.
Vic: Impremta Anglada, 1869.
- Novas cansons de Nadal.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1871.
- Cansonetas del mes de Maria.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1872.
- Passió de Nostre Senyor Jesucrist.
Barcelona: Tipografia Catòlica, 1873.
Barcelona: Distribuidora Balmes, 1973.
- L'Atlàntida.
Edició dins el volum dels Jocs Florals corresponent a 1877.
Barcelona: MOLC, Edicions 62, 1979.
- Idil.lis i cants místics.
Barcelona: Llibreria d'Eusebi Riera, 1879.
Salamanca [etc.]: Biblioteca Anaya, Anaya, cop. 1965. Text bilingüe, en castellà i en català.
- Cançons de Montserrat ara novament dictadas y en celebració del milenar publicadas.
Vic: Biblioteca dels Escons de Catalunya. Estampa de Ramon Anglada, 1880.
- Llegenda de Montserrat.
Vic: Biblioteca dels Escons de Catalunya. Estampa de Ramon Anglada, 1880.
- Salteri franciscà. Romancets sobre la prodigiosa vida del patriarca Sant Francesch.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1882.
- A Barcelona.
Ajuntament de Barcelona. Estampa La Española, 1883.
- Caritat. Poesies estampades a favor de les víctimes dels terratrèmols d'Andalusia.
Barcelona: Fidel Giró. Llibreria d'Àlvar Verdaguer, 1885.
- Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista. Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886.
Barcelona: MOLC, Edicions 62, 1998, 9a edició.
- Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús. Barcelona: Llibreria i Tipografia Catòlica, 1887.
- Excursions i viatges de Mossèn Jacinto Verdaguer. Barcelona: La Il.lustració Catalana. Estampa de Fidel Giró, 1887.
Barcelona : Biblioteca verdagueriana, Barcino, 1991-1992.
- Pàtria.
Barcelona: Estampa de Fidel Giró, 1888.
Vic: Obres Completes de Jacint Verdaguer, Eumo Editorial, 1995.
- Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. "La Veu de Montserrat" i "La Il.lustració Catalana", 1877 i 1888. En llibre per la Il.lustració Catalana, s.a., 1888.
Barcelona : Els llibres de Glauco, Laertes, cop. 1983.
- Col.lecció de Càntics religiosos per al poble. Aplec de fulls solts des del 1886. Tipogràfica Catòlica, 1889.
- Jesús infant: Natzaret.
Barcelona: Llibreira de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1890.
- Jesús infant: Betlem.
Barcelona: Llibreria de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1891.
Barcelona : Josep Porter, 1946.
- Jesús infant: La fugida a Egipte.
Barcelona: Llibreria de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1893.
- Roser de tot l'any. Dietari de pensaments religiosos. "La Veu de Catalunya", 1893. En volum a " La Catalana", estampa de Jaume Puigventós, 1894.
-Veus del Bon Pastor.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1894.
-Sant Francesc. Poema.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1895.
Vic: Obres Completes de Jacint Verdaguer, Eumo Editorial, 1995.
- Flors del Calvari. Llibre de consols.
Barcelona: Impremta de Henrich i Companyia, 1895.
Barcelona: Columna, 1995.
- En defensa pròpia. Col.lecció d'articles vindicatius publicats a la premsa de 1895.
Barcelona : L'Esparver Llegir, La Magrana, cop. 1994.
- Jesús infant. Tres parts. Llibreria Bastinos. Impremta de Henrich i Companyia, 1896.
- Montserrat. Llegendari, cançons, odes.
Barcelona-Sarrià: Estampa de Francisco X. Altés, 1898.
Vic : Verdaguer, Eumo, 1997.
- Santa Eulària. Poemet.
Barcelona: Estampa de Francisco X. Altés, 1899.
- L'adoració dels pastors. "Lo Pensament Català", 1901.
- Aires del Montseny.
Barcelona: Publicació Joventut, 1901.
- Flors de Maria.
Barcelona: Estampa de la Casa Provincial de Caritat, 1902.
Barcelona: Biblioteca Selecta, Ed. Selecta, 1954.
Obra publicada pòstumament
- La mellor corona.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1903.
- Corpus Christi.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1903.
- Eucarístiques.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1904.
Barcelona: Biblioteca Selecta, Ed. Selecta, 1952, 9a ed.
- Rondalles.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1904. B
arcelona: Clàssics, Editorial Onda, 1997.
-Al Cel. "Pèl i Ploma", 1903. En llibre:
Barcelona: Establiment gràfic de J. Thomàs, 1905.
- Discursos. Dins Discursos. Articles. Pròlegs.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1905.
- Folklore.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1907.
- Colom. Seguit de Tenerife. Dins Disperses.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1907.
- Càntic dels càntics. Precedit d'Els jardins de Salomó.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1907.
- Perles del "Llibre d'Amic i Amat" d'en Ramon Llull.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1908.
Vic: Osona a la butxaca, Patronat d'Estudis Osonencs, 1996.
- Prosa florida.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1908.
- Els pobres. Els Sants.
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1908.
- Discursos-Articles. Pròlechs. Vol. XXVI de les Obres Completes de la "Ilustració Catalana", 1920.
Ed. definitiva, Barcelona: Llibreria Catalònia, 1936.
- Amors d'En Jordi i Na Guideta. Poema compost abans de 1865.
Barcelona: Ilustració Catalana, 1924.
- Jovenívoles. Poesies creades abans de 1866.
Barcelona: Ilustració Catalana, Volum XXIX de l'"edició popular" d'Obres Completes, 1925.
- Barcelonines.
Barcelona: Il.lustració Catalana, Volum XXVIII de l'"edició popular" d'Obres Completes, 1925.
- Disperses.
Barcelona: Ilustració Catalana, Volum XXX de l'"edició popular" d'Obres Completes, 1925.
- L'Atlàntida enfonsada.
Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1946.
- Escrits inèdits de J.V. Vol. I. Narracions autobiogràfiques juvenils. Josep M. Casacuberta,
Barcelona: Barcino, 1958.
Barcelona: Biblioteca verdagueriana, Barcino/Fundació Jaume I, 1989.
- Escrits inèdits de J.V. Vol. II (Colom).
Barcelona: Barcino, 1978.
- Epistolari de Jacint Verdaguer. Onze volums, a càrrec de Josep M. de Casacuberta i Joan Torrent i Fàbregas, entre 1959 i 1993.
Barcelona: Biblioteca verdagueriana, Barcino, 1959-1993.
- Brins d'espígol.
Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses, 1981.
Vic: Eumo, 1994, 2a ed.
- La Pomerola. Dins Ricard Torrents, Verdaguer. Estudis i Aproximacions.
Vic: Eumo Editorial, 1995.
Col.leccions d'Obres Completes
- Mossén Jacinto Verdaguer.
Obres Complertes ab gran cura ordenades y anotades. Set volums. Toledano, López i Cia i Josep Agustí, 1905-1908.
- "Edició popular" d'Obres Completes de Mossèn Jacinto Verdaguer, de la "Ilustració Catalana". Trenta volums, entre 1913 i 1925.
- Obres Completes de Jacint Verdaguer. Deu volums, entre 1928 i 1936. "Llibreria Catalònia".
- Obres Completes de Jacint Verdaguer. "Biblioteca Perenne", Editorial Selecta, 1943. 5a ed. el 1974.
- Obres Completes de Jacint Verdaguer.
Vic: Eumo Editorial, 1995.
- Sant Francesc. A cura d'Isidor Cònsul.
Vic: Eumo Editorial / Societat Verdaguer, 2001.
Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià
Col.lecció Jacint Verdaguer, Obra completa EUMO Editorial/Societat Verdaguer Vic, 1995
Dos màrtirs de ma pàtria va ser la primera temptativa de Verdaguer de construir un poema llarg i, doncs, el punt de partida de la millor èpica del segle XIX català. Redactat als 17-18 anys, el poema, que narra la conversió i martiri dels antics patrons de la ciutat de Vic, Llucià i Marcià, reflecteix els models neoclàssics apresos a les classes de Retòrica del Seminari i revela les qualitats d'un joveníssim autor que emprenia un projecte de gran ambició i apuntava solucions lingüístiques i poètiques innovadores. Així ho va intuir Milà i Fontanals, i també el grup d'amics vigatans del poeta que li van publicar el poema el 1865.
L'Atlàntida
Poema èpic en deu cants, una introducció i un epíleg.
Aquest en concebé la primera idea abans del 1865 i durant el bienni 1865-67 començà la redacció del poema Colom del qual la narració sobre l'Atlàntida no era sinó un episodi. A partir de l'hivern de 1867-68 aquell poema restà paralitzat i sorgí com a obra independent L'Atlàntida, una redacció embrionària que fou presentada als Jocs Florals del 1868 amb el títol de L'Espanya naixent.
Després de reelaborar-la entre el 1868 i el 1873, Verdaguer preparà, a partir de la primavera del 1876, la redacció de L'Atlàntida, que obtingué premi als Jocs Florals del 1877, editada aquell mateix any dins el volum de les composicions premiades. Després de noves revisions i addicions, n'aparegué l'edició definitiva la tardor del 1878.
El jove Colom, nàufrag d'una nau genovesa, és acollit per un ermità que li narra l'esfondrament de les terres que un dia havien cobert la mar Atlàntica: Hèrcules, hereu de Pirene, reina d'Espanya, des que la salvà de l'incendi dels Pirineus, va a l'Atlàntida i, en prendre un brot del taronger d'or del jardí de les Hespèrides, adquireix el dret a la mà d'Hèsperis. La còlera que això desperta en els fills d'aquesta, els atlants, provocarà un seguit de catàstrofes i l'esfondrament de l'Atlàntida sota les aigües. Morta Hèsperis, Hèrcules funda pobles i ciutats, entre d'altres Barcelona. Acabada la relació, Colom sent el neguit de cercar i cristianitzar el món que hi ha d'haver més enllà de l'Atlàntic, i troba ajut en la reina de Castella. Inspirat per uns passatges de Plató i de Juan Eusebio Nieremberg, Verdaguer combinà les experiències personals pouades dels seus records adolescents de Vic o dels seus viatges a Amèrica amb la lectura de velles cròniques peninsulars i de les grans epopeies clàssiques per refondre, en una unitat no sempre orgànica, elements mitològics i cristians i desenrotllar, lligant-los, tres temes principals: l'esfondrament de l'Atlàntida, la naixença d'Espanya i el descobriment d'Amèrica. Concebut amb la tècnica in medias res, la seva arquitectura és sòlida i colossal i conté, perfectament incrustats, fragments lírics d'una prodigiosa bellesa com són la visió de l'hort de les Hespèrides, el somni de la reina Isabel o el cor de les illes gregues, al costat de fragments de gran potència descriptiva i riquesa d'imaginació. No té, altrament, l'autèntic heroi que justifiqui i potenciï tots els elements que hi concorren; en tot cas, fa el paper d'heroi la Natura i, en certa manera, Hèrcules, com a personificació inconscient de les forces creadores i destructores de la Natura.
L'Atlàntida aparegué per primera vegada traduïda al castellà per Melcior de Palau (Barcelona, 1878), al francès per Albert Savine (París, 1883-84), a l'italià per Suñer (Roma, 1884), a l'occità per Jan Monné (Montpeller, 1888), al txec per Jaroslav Vrchlicky (Praga, 1891), a l'alemany per Clara Commer (Friburg de Brisgòvia, 1897), al portuguès per J.M. Gómez Ribeiro (Lisboa, 1909) i al llatí per Tomàs Viñas (Barcelona, 1929). Hi ha nombroses altres traduccions de l'obra completa al castellà, al francès, al provençal, a l'italià i també traduccions fragmentàries al castellà, al francès, a l'occità, a l'alemany, a l'anglès, a l'esperanto, etc.
Entre les successives edicions catalanes de l'obra cal remarcar l'edició popular de «La Il.lustració Catalana» (Barcelona, 1914), la políglota del 1929, amb l'original català i les traduccions castellana, francesa, italiana, portuguesa i provençal, totes elles publicades independentment ja abans, i la llatina, inèdita fins aleshores, de Tomàs Viñas.
El 1946 aparegué una edició crítica preparada per Eduard Junyent i Martí de Riquer, basada en l'edició prínceps del 1878, amb les variants dels manuscrits del 1868 i del 1877 i de l'edició dels Jocs Florals. La monumentalitat de l'obra i el ressò que aconseguí han estat considerats com a símbol de l'afirmació definitiva del català com a llengua literària moderna i del seu reconeixement en l'àmbit d'altres cultures.
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
L'Atlàntida
Inici del cant desè La nova Hespèria
Com viatger al cim d'una pujada d'on obira sa terra somniada. aquí el bon vell sospira de dolçor: i veent-la verdejar hermosa i bella, passeja els ulls, enamorat, per ella, rejovenit sentit volar-hi el cor
Colom mira l'Atlàntida sense mida, com si hi sentís alguna veu que el crida: com si, de genis, mostres i gegants entremig dels fantasmes vagarosos, obiràs d'una verge els ulls verdosos, verdosos com les ones i amargants.
Canigó
Poema èpic en dotze cants i un epíleg.
Bé que alguns dels elements principals que el componen poden ésser rastrejats en projectes de l'adolescència de l'autor, sembla que l'esquema fou definitivament concebut i l'execució iniciada a l'estiu del 1880; fou editat el 1886. L'acció és situada al s. XI als Pirineus. Gentil, fill del comte Tallaferro, després d'ésser armat cavaller a l'ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda. Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs. Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi. El rep, sota l'aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d'una carrossa voladora, els dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el desastre de l'exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de Flordeneu, mogut per la ira, l'estimba muntanya avall. El cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare, Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta l'evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de fer-se monjo. A l'hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben portadors d'un ordre nou. Poema de filiació romàntica, és dedicat «als catalans de França» i canta l'origen d'una Catalunya centrada, i no pas limitada, pels Pirineus. Els elements pagans, els invasors d'un cantó i les fades d'un altre són contraposats a les forces cristianes i promouen una tensió dramàtica en el centre de la qual es troba Gentil. Aquest és fonamentalment, malgrat la seva filiació guerrera, un somiador, la qual cosa permet a Verdaguer de passar ràpidament per les parts narratives i d'aturar-se en els moments lírics i descriptius.
El poema tingué tot seguit un acolliment entusiàstic i assenyalà el moment més alt de les possibilitats creadores de Verdaguer.
Fou traduït a l'italià, fragmentàriament, el 1888, per Maria Licer; al castellà, el 1889, pel comte de Cedillo; i al francès, el 1889, per J. Tolrà de Bordas, que l'edità amb l'original català al costat, i el 1908 per B. Blazy.
Josep Carner en féu una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), on alternava la recreació pròpia amb fragments de l'original. L'òpera Canigó, composta el 1934 per Antoni Massana, sobre el text de Josep Carner, s'estrenà al Liceu de Barcelona el 1953.
Font: Gran Enciclopèdia Catalana
Canigó. Cant II Flordeneu
Lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada; per abelles té fades que la volten, per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres que plateja l'hivern i l'estiu daura, grandiós veire on beu olors l'estrella, los aires rellentor, los núvols aigua. Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada, i és son pistil aqueix palau aurífic, somni d'aloja que del cel davalla
Viatges
"El Garbell", Edicions 62 Barcelona, 1986.
La prosa de Jacint Verdaguer (1845-1902) ha tingut defensors que l'han valorada fins i tot més que la seva poesia. En efecte, crítics tan exigents com Folguera, Riba o Foix han destacat les qualitats prosístiques de Verdaguer, i Josep Pla la considerava «insuperada, magnífica». Aquestes impressions de viatge havien aparegut en llibre per primera vegada a Excursions i Viatges (1887) i van ser reeditades tres cops fins a 1920, prova de l'interès que desvetllaren entre els lectors coetanis. El present recull, que comprèn els «Records de la Costa d'Àfrica» i les notes europees (França, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, Rússia) «A vol d'aucell», ens mostra la faceta periodística de Verdaguer, la seva agudesa com a observador de la realitat. El llibre ha estat preparat per Narcís Garolera, llicenciat en Filologia Catalana i autor de diverses obres dedicades a l'ensenyament.
Flors del Calvari
Columna Edicions Barcelona, 1995
Verdaguer va publicar Flors del Calvari. Llibre de consols el 1896, en plena crisi personal, com a resultat poètic d'un profund trasbals interior. El recull aplegava composicions escrites, majoritàriament, durant els dos anys anteriors. Algunes flors, en efecte, es poden llegir com a correlat poètic dels virulents articles "en defensa pròpia" apareguts a la premsa barcelonina pocs mesos abans. Si Baudelaire, autor de Les fleurs du mal, es debatia entre el spleen i l'idéal, a les Flors del Calvari Verdaguer es mostra esqueixat per l'atracció del cant i la dolorosa realitat del seu calvari personal. En tots dos florilegis, tanmateix, s'hi pot percebre una mateixa interrogació romàntica sobre el sentit de la poesia i la funció del poeta.
La present edició, a cura de Narcís Garolera, reconegut especialista en l'obra de Verdaguer, vol posar a l'abast dels lectors d'avui, en volum independent i amb les màximes garanties textuals, un títol revelador del canvi operat en la poesia d'aquest autor als darrers anys de la seva vida.
En defensa pròpia
Sobre l'expulsió de Barcelona. En defensa pròpia, 1895
«Després de les gràcies, molt plana, suau i amorosament se'm digué que jo treballava massa; que lo senyor bisbe m'oferia una cambra en son palau de Vic, si volia passar-hi un parell de mesos. (...) i, vulgues o no vulgues, de bon grat o per força, lo senyor bisbe me féu prometre que l'endemà jo sortiria amb ell cap a Vic en lo tren de la tarda.
La quimera esclatà, llençant darrera seu una carretilla d'insults més que d'acusacions (...). Deien que em deixava enganyar com un beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda i de malviure; que amb elles m'havia fet la barba d'or, retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de Banc; (...) i, per últim, que volia fundar una secta, filla o almenys propparenta de l'espiritisme.»
Del comunicat enviat al director d'"El Noticiero Universal". En defensa pròpia, 1895.
«Pel mes de Maig de l'any 1893, després dels Jocs Florals, se m'allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l'excusa d'anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis.
He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptes i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada (...) demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.»
Sobre la coronació a Ripoll. En defensa pròpia, 1897
«Jo llavors estava al capdamunt de la pujada de la vida; acabava d'estampar lo Canigó, un de quals cants, Oliba, és dedicat a son successor lo Bisbe Morgades; mes, confesso que, si hagués vist a venir aqueixa cerimònia, no m'hauria acostat a Ripoll de deu llegües i, si ja m'hi hagués trobat, m'hauria esquitllat d'una manera o altra abans d'entrar a la sala.»
Del pròleg d'Aires del Montseny, un cop ja s'havia acabat el conflicte, 1901
«Més tard, en dies amargosos i de greu penar, fugint del rebombori de la ciutat, m'anava a aconhortar amb la vista d'aquell cim, que veu, entre els pobles de la plana de Vic, lo meu estimadíssim de Folgueroles, i, entre les cases del poble, la de mos pares, i en ella la cambreta humil, des d'on jo el contemplava fa mitja centúria. Ell era el mateix de sempre, mes jo era pla ben diferent, com si m'hagués comanada la seva vellor; mos cabells castanys s'havien tornat grisos i les penes m'havien arrugat lo front. Mes lo tità formidable de la meva terra me somreia joiosament, i amb son mut llenguatge me parlava dels dies llunyans de ma infantesa.»
Del pròleg a Al Cel, 1902
«Vull anar al Cel; per això n'he escrit aqueixos cants d'enyorança. Lo Cel és la corona de la vida atribulada i l'única i bella explicació de l'enigma de les amargors que es passen en esta vall de llàgrimes. Un dia, Déu permeté que s'ennuvolàs de cop mon hermós esdevenir; passí penes tan fondes que posaren en perill la meva existència, i tan llargues que encara duren, i Déu ajut fins que s'acabaran. No cal pas contar-ho tot: lo tracte que se'm donà sobre la terra m'obligà a cercar refugi en lo Cel, i, per distraure mon cor i enteniment de les misèries d'ací baix, me posí a contemplar amb les llàgrimes als ulls la sobirana bellesa del palau de nostre Pare celestial.»
©2008 Carles Pujol ( 1996-2008) Tots els drets reservats. Mail
