Aquesta església de Sant Llorenç és d’origen força antic, fins i tot visigòtic, i va donar nom al castell que es va aixecar a la seva ombra que figura esmentat des del 881. L’església coneguda en aquell moment com Sant Llorenç de Planeses figura documentada des del 1012. L’any 1067, els senyors dels castells de Sant Llorenç i de Meda van decidir fundar en aquella església un priorat benedictí que van posar sota la dependència del monestir de Sant Marçal del Montseny, per alguna raó, aquella fundació no es va materialitzar mai i els senyors del castell van recuperar el seu domini.
Ja en els anys 1125 i 1127 torna a aparèixer aquesta església de Sant Llorenç i hom parla d’una restauració i d’una important donació al seu favor atorgada per Santa Maria de l’Estany. En aquesta època o potser més endavant (1140?) es devia fundar la canònica, però no és fins el 1161 que s’esmenta que hom seguia la Regla de Sant Agustí. Després d’una llarga època de prosperitat, al segle XV va passar a tenir priors comendataris, càrrecs que anaven a mans d’eclesiàstics desvinculats de la casa i que van portar la seva decadència, a mitjan d’aquell segle la comunitat era molt reduïda i finalment una butlla del papa Climent VIII la va secularitzar, com moltes altres. La canònica secularitzada va subsistir fins que el 1760 es va incorporar al seminari de Vic, fins que resultà desamortitzat el 1845, data en que va passar a mans de particulars. El lloc fou destinat a explotació agrària fins que durant la segona meitat del segle XX els edificis, molt degradats, es van restaurar.
S’ha conservat una llegenda relacionada en aquest castell. Segons la llegenda, en època medieval, al castell hi vivien uns frares. Eren de la mateixa ordre que els frares que vivien a Casserres. La comunitat de Sant Llorenç malvivia amb lo poc que podien conrear, però els seus membres eren molt intel·ligents.
Segons sembla, aquesta comunitat es va enamistar amb el rei català, doncs aquest no feia cas a les seves peticions. La tensió entre el rei català i la comunitat de frares era molt gran, i un dia els frares van decidir segrestar al rei.
Quan el rei va ser alliberat del seu segrest, va dictar una ordre per clausurar el monestir de Sant Llorenç. També va voler fer presoners a tots els frares que hi vivien. L’alcalde de Folgueroles va rebre l’ordre escrita, però com que no sabia llegir, va demanar als frares que la llegissin en veu alta. Evidentment, els frares es van inventar una història i, enganyant a l’alcalde, el van fer tornar a Folgueroles. Aquella nit, els frares van fugir de Sant Llorenç.
Com que el rei no tenia notícies de l’alcalde de Folgueroles, es va posar en contacte amb aquest, i va descobrir que tots els frares havien fugit. Des d’aquell moment, tothom que volgués ostentar el càrrec d’alcalde, havia d’acreditar que sabia llegir i escriure.
Informació extreta de monestirs.cat